EL FRENTE LITORAL DE SANT ADRIÀ DE BESÒS [es] | Plataforma per la conservació de les tres xemeneies de Sant Adrià

TRES GEGANTS | Xavier Monteys 24.04.2014 El País [cat]

L’enderroc de la central tèrmica de Sant Adrià ha anat buidant selectivament les instal·lacions auxiliars dins del seu perímetre fins a deixar aïllades les tres grans torres i la nau que les uneix pel costat del mar. No els vull parlar del que s’hi podria fer allà, ni de la dificultat que suposa per fer-hi qualsevol cosa en un futur el fet d’haver enderrocat una superfície considerable de naus i instal·lacions que potser podrien haver estat d’alguna utilitat. Ara la situació és irreversible. Del que voldria parlar és de l’aspecte que tenen ara les tres construccions, soles, immenses, enmig d’un paratge en transformació i de l’estranya bellesa que semblen tenir.

Apagada ja la seva activitat, romanen dretes, sense les màquines que aixoplugaven. Són construccions en estat pur, sense concessions, i transmeten pes i força per tots els costats, són l’antilleugeresa petrificada, no permeten ni l’afectació ni la sensibleria. Una de les seves virtuts és probablement el fet d’estar fetes d’un sol material: amb formigó estan resolts els suports, les esperes per acollir les màquines i ascensors i les xemeneies. Podríem dir que són d’una sola peça.

De vegades el formigó sembla mostrar-se exactament com el que és, un material que es pot emmotllar i que conté totes les claus de la construcció a la qual serveix, com ara aquí. Aquesta propietat queda reforçada pels senyals de la seva posada en obra, els dels encofrats i els dels centenars de tongades de formigó, senyals gràcies als quals podem comptar els dies i mesos necessaris fins a arribar a la seva alçada definitiva, com si comptéssim els anells d’un gran arbre tallat. Aquests senyals sorprenen perquè veiem les torres des de molt lluny, tenen més alçada que Montjuïc, una alçada que Gaudí, per exemple, no va voler superar amb la Sagrada Família. En alguns edificis, en veure’ls, ho veiem tot —vull dir que no permeten aproximar-se i descobrir res de nou—; en aquest cas no és així: als seus peus, sentim aquests gegants com una cosa viva, com un gran animal amb totes les ferides i imperfeccions. Són objectes que contenen totes les escales, la del tacte i la de la costa.

Els tres gegants, buits, sense tripes, són ara visibles de manera estranya, perquè la mirada els pot enfilar i veure com les seves colossals potes formen un pas de considerables dimensions entre si. El fet d’haver enderrocat pràcticament tot el que hi ha al voltant fa que apareguin sense pal·liatius, sense més referents d’escala que el buit del seu voltant. No tenen pròpiament interior, si no és que ens fiquem sota les seves immenses potes, però òbviament formen un espai, ja que modifiquen el seu voltant. Nosaltres, que som una innegable escala de mesurar les coses, ens sentim afectats per la seva presència i som sensibles a aquest nou espai.

No sóc optimista, i probablement acabaran enderrocant-les o fent alguna cosa poc convenient, per això crec que és ara quan se les pot observar millor. Seria òbviament magnífic que durant un temps, i assegurades les condicions, poguéssim visitar-les, passejant simplement al seu voltant, acostar-nos i sentir la seva presència imponent. Potser ara és la natura la que hi hauria d’intervenir i deixar que s’apropiés de la construcció, tot substituint les instal·lacions industrials per la vegetació, i que les veiéssim colossals sobresortint per sobre dels arbres.

Vagin a veure-ho, les raons per visitar-les són pràcticament les mateixes que per visitar qualsevol monument o instal·lació artística. La pregunta que no podem evitar fer-nos és si en una cosa així hi ha algun tipus de bellesa… No ho sé, però sí que sé que té la que han de tenir aquests tipus de construccions, i que en té més que molts dels gratacels barcelonins de la costa.

EVOLUCIÓ RECENT DEL PAISATGE INDUSTRIAL DEL FRONT LITORAL: DEL POBLENOU AL BESÒS | Antoni Vilanova [cat]

Situat a l’extrem oriental de Barcelona en l’actual districte de Sant Martí es troba el barri del Poblenou que s’allarga, amb aquesta o altres denominacions específiques, entre el riu Besòs fins l’àrea de la Ciutadella, ocupant una bona part del front litoral de Barcelona.

El territori manté la seva activitat rural fins a mitjan segle XIX i, a partir d’aquell moment, representa un dels pols de tradició industrial i obrera més importants de Catalunya.

La transformació de la ciutat de Barcelona pel que fa a la valorització del patrimoni industrial arrenca, tímidament, a finals dels anys 1970. En el marc d’un nou context polític i jurídic, derivat de la constitució del primer ajuntament democràtic desprès del franquisme, s’obre el debat sobre l’enfocament de nous projectes, l’elecció d’elements referents en la història industrial de la ciutat i del seus barris, així com la utilització de l’espai en els processos d’evolució de la trama urbana.

En virtut de les disposicions legislatives, en matèria d’urbanisme, promulgades l’any 1976, elements estructurants (sistemes comunicacions, espais verds, centres comunitaris i nous equipaments reivindicats des de la societat civil) han de ser definits i programats durant dos períodes de quatre anys per permetre la realització de coordenades d’inversió pública (incloent les estimacions dels departaments corresponents) i privades.

La disponibilitat d’aquestes noves eines de funcionament coincideix amb la voluntat dels municipis catalans, especialment els que tenen un important passat industrial, per accelerar les seves polítiques de planificació. Els mecanismes es debaten, impulsats per les plataformes ciutadanes, en especial les Associacions de Veïns i les entitats culturals, arran de les eleccions locals de 1979. Ja en els anys de la transició, la principal preocupació d’aquestes ciutats i del Poblenou com exemple, fou aturar la destrucció del patrimoni fabril de rellevància que estava sotmès a processos d’expropiacions abusives que comportaven també la inexistència tant d’equipaments com d’espai públic. Els nous rectors polítics en el poder, la major part dels quals havien participat en els moviments de protesta, s’ocuparà d’aquests problemes i confiarà en nous urbanistes la planificació dels barris històrics i la recuperació del seu patrimoni més amenaçat.

Tot i les reivindicacions realitzades a escala de barri es pot afirmar que el patrimoni industrial del Poblenou, no és considerat com es mereix. Només cal veure que cap element de tipologia fabril és considerat prou vàlid per ser inclòs en el catàleg municipal de protecció de béns. Altrament, parlar de reconeixement o valors de paisatge era, encara, una utopia. En aquest sentit no resulta estrany que el front litoral, a escala de ciutat, quedés completament oblidat de qualsevol projecte de transformació i de regeneració urbana que comportés, alhora, l’aplicació d’uns criteris de preservació d’elements industrials referents a escala territorial.

El Poblenou s’associa a un barri industrial, fosc, degradat i marcat per la pèrdua progressiva del rol de les grans indústries que es traslladen fora de ciutat i que van generant uns buits, una discontinuïtat i un abandonament generalitzat per la pèrdua de l’activitat econòmica.

És fàcil entendre, doncs, la manca de valoració i d’inversió en la transformació i regeneració urbana del propi barri i, molt menys, del front derivat. Els referents negatius com el Bogatell, el record del Somorrostro, la contaminació i la barrera física del ferrocarril de la costa –encaixat en un seguit de fàbriques mig abandonades- provocava un despreci generalitzat que s’encomanava a tot el sector litoral. Les consideracions esmentades determinen discursos gens favorables sobre el significat del Poblenou envers la nova Barcelona que s’havia de transformar.

Mentre altres barris de la ciutat es veuran afectats “en positiu” per l’esperit regenerador a partir de la redacció de plans urbans que tenen com objectiu primordial reparar les disfuncions urbanístiques, recuperar equipaments i espais verds i materialitzar exercicis de “sutura” social i cultural a partir de la rehabilitació d’elements o conjunts d’arquitectura industrial significativa o referent del seu passat (la Sedeta a Gràcia; les Cotxeres i el Vapor Vell a Sants, Can Fabra a Sant Andreu, etc…), el Poblenou resta oblidat tot i les constants reivindicacions de millora.

En el conjunt de la ciutat, ​​després de la primera fase dels treballs en espais públics de la perifèria, es comença un ambiciós programa per crear nous centres d’activitat. El pla, posat en marxa per la Corporació Metropolitana tendeix a recuperar la totalitat de la zona litoral. Es formalitzaran projectes centrats en la transformació de grans àrees de la ciutat existent, com el Port Vell, i nous tractaments per fomentar el diàleg amb el teixit urbà objecte de regeneració, com el Passeig Marítim, per exemple.

En aquest marc, és lògic i entenedor que els primers projectes urbanístics per a millorar el front marítim de la ciutat se centrin en operacions de gran significat, com el Moll de la Fusta i actuacions significatives a la Barceloneta (el Parc de la Maquinista). El que resulta estrany és que la resta del front litoral cap al Besòs, des d’on acabava l’antic Passeig Marítim, no estigui sotmès a un estudi i anàlisi integral amb l’objectiu de posar en relleu un seguit de criteris concrets per avaluar la seva futura transformació.

Les circumstàncies donen un gir copernicà amb la candidatura de la ciutat per acollir els Jocs Olímpics de 1992. La candidatura té com un dels seus objectius clau, l’obertura de la ciutat al mar. Així, els polítics i els planificadors que redacten el projecte veuran la possibilitat, remarcable per altra banda, de transformar una part substancial del Poblenou –en la seva façana litoral- en un conjunt d’illes residencials articulades, seguint la trama Cerdà, amb un sistema d’espais lliures i lúdics configurat, en el seu front marítim, per les platges.

En el moment que la nominació es fa efectiva, l’octubre de 1986, comença tot un ràpid procés de transformació. Sense temps per reaccionar tothom veu únicament l’objectiu final: avançar cap una fita de ciutat i de país. El projecte que comporta el disseny urbà de la Vila Olímpica passa per davant de tot; en aquest “tot” queda inclòs el destí del patrimoni industrial en el seu conjunt i de determinades peces en particular.

La inversió feta des de l’administració mitjançant encàrrecs d’estudis i reportatges sobre conjunts industrials, fàbriques i altres estructures vinculades amb la indústria i el teixit històric i social d’una gran part del Poblenou, no amaga el fet que, des de la perspectiva històrica actual, hagués estat possible combinar renovació i transformació, preservant peces referents de l’arquitectura industrial barcelonina, com els Docks, obra d’Elies Rogent i altres exemples (ponts, traçats ferroviaris, senyals, cartells, xemeneies,…) lamentablement desapareguts.

El trencament de la frontera existent produïda per la presència del ferrocarril i les indústries que se situaven, a banda i banda, determinaven “llacunes” ocioses o obsoletes (o en desús) que, certament impedien l’objectiu d’obertura de la ciutat al mar però, que haurien pogut integrar-se en perfecte simbiosi amb el nou teixit. En aquest sentit només calia veure actuacions realitzades en altres ciutats europees amb passat industrial, Berlin per exemple, on s’habilitaven nous espais públics preservant parts significatives d’antigues infraestructures industrials.

Més enllà de controvèrsia, l’experiència serví per reflexionar sobre les futures transformacions del front litoral que s’havia de perllongar fins el Besòs. Si bé l’obertura de la Ronda Litoral, en coincidència amb els Jocs Olímpics, va comportar l’enderroc de la quasi totalitat del patrimoni industrial d’aquest sector; només es preservà l’estructura urbana i les fàbriques de l’entorn de la plaça de Prim (representades, principalment, per Extractos Tànicos i Bisulfito Sòdico), el conjunt de Palo Alto i la Torre de les Aigües del Besòs així com la xemeneia de formigó de la MACOSA, els anys 90 significà un canvi en la sensibilitat envers el tractament d’aquest patrimoni en el seu conjunt.

La visió paisatgística s’imposa, per damunt de la imatge particular d’un element, com un valor cultural, en la seva integritat, associat a la història del barri. La creació, des de la societat civil, del Fòrum Ribera Besòs com a grup de treball organitzat per promoure el debat entre l’administració i els col·lectius que representa, introdueix una nova dinàmica en la manera d’abordar el tractament del patrimoni industrial. Un dels seus treballs més remarcables fou la redacció del Pla Director del Patrimoni Industrial del Poblenou. Aquest document articula uns sectors clarament definits en l’estructura urbana del Poblenou (Àrees); uns vials vertebradors (Eixos) i un seguit de conjunts i elements industrials –molts d’ells en perill imminent- que havien de ser objecte de preservació parcial o total segons el cas.

Tot i l’existència d’aquest document, en la part que afecta al front litoral, la planificació de les “cinc illes” que havien de determinar la façana marítima entre el passeig de Taulat i de Garcia Fària, entre els carrers de la Selva de Mar i de Bilbao, condicionà la continuïtat en el front del passeig de Calvell i acabà provocant l’enderroc i desaparició de dos conjunts industrials significatius i de rellevància, esmentats anteriorment: Extractos Tànicos i Bisulfito Sòdico. Ambdós elements havien mantingut una transició equilibrada entre el nou Parc del Poblenou (1992) i el teixit històric que conformen els carrers i els edificis a l’entorn de la plaça de Prim.

Finalment, en la darrera etapa, els projectes realitzats amb motiu de la celebració, l’any 2004, del Fòrum Universal de les Cultures s’acaba de conformar un nou paisatge fins a la desembocadura del Besòs.

El patrimoni industrial, en aquest darrer tram, es veu emmarcat per dos elements referenciadors molt destacats. Representen dues èpoques, dos estils de construcció i són fites identificadores en el front de llevant: la silueta de la Torre de les Aigües del Besòs i la icona vertical que conformen les Tres Xemeneies de la Central de Sant Adrià de Besòs. El primer exemple, en procés de rehabilitació; el segon en fase de desmantellament interior.

L’amenaça pel patrimoni industrial del front litoral encara continua.